dimecres, 28 d’octubre del 2009

Un musical per a la nostàlgia


El musical “Hoy no me puedo levantar” que vaig poder veure i gaudir el dissabte al Teatre Tivoli de Barcelona, amb les cançons de Mecano com a banda sonora, em va traslladar directament a l'època de la meva adolescència. Una època en la qual començavem a sortir de festa per les dues discoteques que hi havia aleshores a Torredembarra.
Tot just descobríem les nostres primeres nits de dissabte, quan aleshores els reis de la festa eren, precisament, els protagonistes del musical, els joves dels 80, que vivien immersos en un esclat d’emocions, d’esperances de llibertat i desitjos de canvi. Aquesta és la generació que ens va precedir, la que més va somiar i possiblement la primera en adonar-se que aquestes grans esperances quedarien en res. D’aquí potser que la patacada per ells fos més forta i les caigudes molt estrepitoses.
Als 80 van proliferar també aquí, nombrosos grups musicals, gent amb inquietuds de tot tipus, que van intentar expressar mitjançant la música aquestes ànsies de canvi, aquest renéixer dels sentits, després de massa anys de foscor i opressió. Eren moments de reivindicacions, de recuperar drets col·lectius, d’il·lusió per reemprendre la història.
Malauradament la sensació és que tot va acabar amb un fort desencís i els canvis tan esperats no van transformar la societat tal com es podia imaginar.
Per tant, els joves dels 90 ja estàvem avisats, ja havíem vist o ja intuíem el fracàs d’aquells que ens van precedir i possiblement per això mai vam tenir, a nivell col·lectiu, gaires aires de revolta. Segurament vam ser una mica més individualistes, menys lluitadors i menys somiadors i això ha tingut unes conseqüències evidents en la societat actual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada