Un musical per a la nostàlgia

El musical “Hoy no me puedo levantar” que vaig poder veure i gaudir el dissabte al Teatre Tivoli de Barcelona, amb les cançons de Mecano com a banda sonora, em va traslladar directament a l'època de la meva adolescència. Una època en la qual començavem a sortir de festa per les dues discoteques que hi havia aleshores a Torredembarra.
Tot just descobríem les nostres primeres nits de dissabte, quan aleshores els reis de la festa eren, precisament, els protagonistes del musical, els joves dels 80, que vivien immersos en un esclat d’emocions, d’esperances de llibertat i desitjos de canvi. Aquesta és la generació que ens va precedir, la que més va somiar i possiblement la primera en adonar-se que aquestes grans esperances quedarien en res. D’aquí potser que la patacada per ells fos més forta i les caigudes molt estrepitoses.
Als 80 van proliferar també aquí, nombrosos grups musicals, gent amb inquietuds de tot tipus, que van intentar expressar mitjançant la música aquestes ànsies de canvi, aquest renéixer dels sentits, després de massa anys de foscor i opressió. Eren moments de reivindicacions, de recuperar drets col·lectius, d’il·lusió per reemprendre la història.
Malauradament la sensació és que tot va acabar amb un fort desencís i els canvis tan esperats no van transformar la societat tal com es podia imaginar.
Per tant, els joves dels 90 ja estàvem avisats, ja havíem vist o ja intuíem el fracàs d’aquells que ens van precedir i possiblement per això mai vam tenir, a nivell col·lectiu, gaires aires de revolta. Segurament vam ser una mica més individualistes, menys lluitadors i menys somiadors i això ha tingut unes conseqüències evidents en la societat actual.

Rojals: una panoràmica magnífica de l'interior del país

El dilluns passat, 12 d'Octubre, festa imposada sense res a celebrar, vam tenir ocasió de fer una petita excursió per la Conca de Barberà, que ens va portar fins a la pintoresca i elevada població de Rojals.
Aquest petit nucli, es troba situat a 12 kilòmetres de Montblanc, i s’hi accedeix per una carretera en bon estat extremadement sinuosa i amb un fort pendent. El dia, encara força calorós per l’època, era una mica ventós, fet que proporcionava una llum vivíssima, una atmosfera lleugera i clara.
Aquest fet va facilitar que la magnífica vista que es pot contemplar des del mirador situat al costat de l’església fos senzillament espectacular. Un panell il·lustratiu ens indicava les principals poblacions i cims que es poden veure. Els petits nuclis de població de la Conca s’identifiquen perfectament, però el que més impacta és la visió de cims com el Pedraforca que es pot distingir de manera nítida, o alguns cims dels Pirineus com ara l’Aneto del qual també se’n dibuixa la seva silueta. Se’ns dubte una panoràmica esplèndida, sorprenent per ser relativament a prop de casa nostra. Després ens vam endinsar en els boscos de Rojals, camí de les Tres Creus, en direcció a Prades, per un camí estret que transcorre entre pins, alzines i matolls diversos, que en aquesta època de l’any agafen unes tonalitats cromàtiques molt variades, malgrat aquest any, encara hi predominava un verd intens. El bosc s'anava espessint a mesura que avançàvem, i la seva imatge ombrívola i fresca, ens feia pensar que deu ser un excel·lent paratge per trobar-hi bolets.

De quina casa ets?

De quina casa ets? De cal Xaveia. Aquesta clàssica pregunta que se sol fer en els pobles, té en el meu cas aquesta resposta. Sembla ser que "xaveia" era el nom que se'ls donava al grumets de les embarcacions, un xaval, un jovenet que s'embarcava i vivia a bord dels vaixells.
Doncs aquest renom li devien donar a un avantpassat meu i ha perdurat fins avui.
Però si era un xaval, que s'embarcava en vaixells, devia tenir un cert esperit aventurer, inconformista i rebel. Per tant, m'agradaria recuperar una part d'aquest esperit i escriure en aquest blog, tot allò que em vingui de gust, sense ser políticament correcte, alliberat de l'esgotador i angoixant jorn de la política. Aquesta política d'aquest país que ha creat un desencís, un desencant, una manca de credibilitat total entre la ciutadania. Tots hi hem posat de la nostra part.
Per tant, com a causant, per la part que em toca, i víctima d'aquest desencís polític, procuraré no parlar-ne en aquest blog, si més no ho intentaré.
Vull parlar sense pretensions, sense lligams, d'allò que em plagui, de paisatges, de gent, de personatges, de música, de llibres, d'amistat.
De moment, mantindré el meu blog de caire polític obert, però amb la intenció d'escriure-hi menys, només els temes d'actualitat que calgui comentar. Com sempre, mantindré aquesta finestra oberta als comentaris que siguin fets de de l'anonimat o signats, sempre que es portin a terme respecte.

La foto que encapçala aquesta primera entrada, correspon a l'estany de la Ratera, a Aigüestortes, a una horeta caminant de l'estany de Sant Maurici.